El futbol, més enllà de les estrelles que ocupen les portades i acaparen els flaixos, està cimentat sobre la figura d’aquells jugadors d’equip que aporten equilibri, sacrifici i constància. En la història recent de la Segona Divisió espanyola i, molt especialment, en la memòria de la Unió Esportiva Lleida, hi ha noms que ressonen amb la força de l’esforç i la dedicació. Un d’aquests noms és el de José Vicente Simeón Peris, conegut futbolísticament com a Simeón. Nascut a València el 22 de juny de 1974, aquest migcampista de tall físic i intel·ligència tàctica va viure els seus millors anys com a professional defensant la samarreta blava al mític Camp d’Esports.
Aquest article explora a fons la figura de Simeón, aturant-se especialment en les quatre temporades en què va ser una de les peces fonamentals del Lleida (1997-2001), just abans del fatídic descens que va marcar un abans i un després en l’entitat de la Terra Ferma.
Els Inicis: Del Planter Xe al Futbol Professional
Abans de convertir-se en un ídol silenciós a Lleida, Josep Vicens Simeón Peris va haver de picar pedra en un dels planters més exigents del futbol espanyol: el del València CF. Amb una envergadura considerable per l’època (1,83 m d’alçada i 77 kg de pes), les seves condicions naturals l’orientaven cap a la posició de pivot, sent un centrecampista capaç de donar sortida a la pilota i, alhora, mossegar en la recuperació.
Format a les categories inferiors valencianistes, el seu procés de maduració va passar pel València Mestalla, l’equip filial, on va jugar a la Segona Divisió B entre les temporades 1992/1993 i 1994/1995. Malgrat el seu talent organitzatiu, l’oportunitat de debutar amb el primer equip del València mai va arribar de forma oficial. Per aquest motiu, el jove valencià va haver de buscar-se la vida fora de la capital del Túria.
La temporada 1995/1996, el Club Deportivo Logroñés va confiar en ell i li va donar l’oportunitat de debutar a la Segona Divisió. Va ser un any espectacular tant a nivell col·lectiu com individual: Simeón va disputar 24 partits i va aconseguir marcar 3 gols. L’equip de la Rioja va assolir l’ascens a Primera Divisió, però, paradoxalment, Simeón no va gaudir del salt de categoria amb ells. Va recalar llavors al Vila-real CF per jugar la temporada 1996/1997, consolidant-se com un centrecampista aspre i efectiu a la categoria de plata.
L’Aterratge a la Terra Ferma: L’Aposta de Juande Ramos (1997-1998)
L’estiu de 1997 marcaria un punt d’inflexió en la carrera de Simeón. La Unió Esportiva Lleida, un club que havia tocat el cel debutant a Primera Divisió la temporada 1993/1994, buscava assentar un projecte potent a Segona Divisió per intentar el retorn a l’elit. A la banqueta lleidatana hi asseia un tècnic emergent i metòdic: Juande Ramos. El diari Mundo Deportivo deia al juliol del 1997 que Juande volia Simeón a l’equip català, confirmant l’interès del club per incorporar-lo.
L’adaptació de Simeón a Lleida va ser progressiva. En un equip dissenyat per ser rocós i difícil de superar, el centrecampista valencià va haver de guanyar-se els minuts mica en mica. Inicialment, sota les ordres de Juande Ramos, va partir sovint com a suplent, però la seva capacitat de treball, la disciplina tàctica i la fortalesa en el joc aeri van anar convencent el cos tècnic. L’afició del Camp d’Esports va començar a apreciar el desplegament físic del dorsal que corria de camp a camp, oxigenant l’equip en els minuts finals de partits ajustats. Tot i que va ser adquirit en propietat finalitzada aquesta campanya, l’any va servir per arrelar el jugador a la disciplina blava.
Adaptació i Lideratge en Temps Convuixos (1998-1999)
La segona temporada (1998/1999) va comportar un canvi radical en l’estil de direcció i en l’estabilitat del Lleida.Aquesta inestabilitat va quedar palesa a la banqueta, per la qual van passar diversos entrenadors com Miquel Corominas, Miguel Rubio i, finalment, Víctor Muñoz. En escenaris de poca estabilitat esportiva, els equips acostumen a dependre dels jugadors «de fang», aquells que posen ordre enmig del caos.
Va ser en aquest context on Simeón va començar a assumir més responsabilitat. Encara que el seu rol a vegades oscil·lava depenent del sistema de joc, la seva capacitat per jugar tant de migcampista de contenció puro com de volant d’ajuda, la seva obediència als reajustaments de cada nou entrenador i el seu professionalisme el van mantenir dins la rotació habitual. L’arribada de Víctor Muñoz va ser crucial. L’exjugador del FC Barcelona, que coneixia perfectament la demarcació del mig del camp, va identificar ràpidament el potencial de tall i distribució en curt que oferia el valencià.
L’Esclat i la Titularitat Indiscutible (1999-2000)
Si hi ha una temporada que defineix el pas de Josep Vicente Simeón Peris pel Lleida, aquesta és, sense dubte, la 1999/2000. Completament adaptat a la ciutat, al club i a les exigències de la competició, el centrecampista es va consagrar com un autèntic líder sobre la gespa.
Amb Víctor Muñoz assentat a la banqueta, el Lleida va realitzar una campanya molt seriosa. L’esquema de l’entrenador aragonès exigia un mig del camp dinàmic, on la pressió asfixiant al rival i la transició ràpida cap als davanters fossin innegociables. Simeón va encaixar perfectament en aquest puzle. Va acabar l’any registrant un total de 33 partits disputats a la lliga de Segona Divisió. Això vol dir que va estar present en pràcticament totes les jornades de l’esgotador calendari.
En aquesta època, Simeón es destacava per la seva intel·ligència posicional. No era un virtuós de la pilota ni el jugador més vistós a l’hora de donar l’última passada, però la seva presència oferia una xarxa de seguretat als seus companys. Cobria les pujades dels laterals, realitzava les ajudes als centrals i imposava respecte en les disputes aèries. La seva aportació va ajudar la Unió Esportiva Lleida a competir frec a frec amb els gegants econòmics de la divisió de plata espanyola. La grada el veia com un d’aquells treballadors incansables i abnegats que deixen fins a l’última gota de suor pel club.
El Drama del Descens a Segona B (2000-2001)
Malauradament, l’alegria i l’estabilitat en el futbol sovint són efímeres. La temporada 2000/2001 serà recordada com una de les més tristes en la història recent del club ilerdenc, ja que va suposar la pèrdua de la categoria i el descens als inferns de la Segona Divisió B, un pou d’on l’entitat històrica trigaria anys a recuperar-se (acabant, molt més tard el 2011, amb la seva desaparició).
Va ser una temporada marcada pels mals resultats i l’ansietat des de les primeres jornades. Miguel Rubio va iniciar la campanya com a entrenador, però la manca de victòries va forçar un canvi de rumb, agafant les regnes Quique Hernández al febrer de 2001. El Lleida, ofegat en la classificació —ocupant el 22è lloc—, no va ser capaç de redreçar el rumb futbolístic ni tan sols amb els canvis de direcció tècnica.
Simeón, amb l’experiència i jerarquia adquirides, va intentar mantenir unit l’equip des del camp. Va viure en primera persona la frustració col·lectiva i els problemes per dominar els partits en una Segona Divisió que, cada any, era més competitiva. En aquesta amarga temporada va aconseguir marcar 1 gol en els registres de la lliga. Quan finalment es va consumar el descens a Segona Divisió B, molts jugadors emblemàtics, el salari dels quals era inassumible en la nova divisió i el prestigi esportiu dels quals era massa alt, van haver de fer les maletes. Josep Vicens Simeón, després de quatre intenses temporades, tancava el seu contracte al juny de 2001 i es despedia de Lleida per sempre.
La Vida Després de Lleida: Glòria i Retirada
Després del dur cop anímic del descens, l’estiu del 2001 Simeón es va incorporar a la disciplina de l’Albacete Balompié. Allí, el migcampista recuperaria el somriure ràpidament. A la seva primera temporada al Carlos Belmonte (2001/2002), va ser novament un jugador vital, completant una magnífica campanya amb 30 partits jugats i recordant el nivell excels que havia ofert en el seu tercer any a Lleida.
No obstant això, el pas del temps i la forta competència a la plantilla manxega el van desplaçar progressivament a un rol secundari. La temporada 2002/2003 va culminar amb l’anhelat ascens de l’Albacete a la Primera Divisió. D’aquesta manera, Simeón complia —potser més tard de l’esperat— el somni de tocar l’elit que se li havia esmunyit anteriorment amb el Logroñés. Tot i això, a la màxima categoria només va disputar dos partits la campanya 2003/2004 abans de posar fi a la seva etapa amb l’equip manxec.
Finalment, buscaria una darrera aventura a les files del Xerez CD durant el curs 2004/2005, tot competint a Segona Divisió, abans de penjar les botes i retirar-se del futbol professional l’estiu de 2004 (tot i que l’estadística esmenta la seva presència a la 04/05 al club andalús).
Anàlisi del seu Perfil: El ‘Treballador’ Invisible
Simeón representava a la perfecció un arquetip de futbolista que a finals dels anys 90 i principis dels 2000 va florir en el futbol espanyol: el «cinco» clàssic.. En una època prèvia a la sobreespecialització dels mediocentres en els sistemes moderns, jugadors com el valencià eren indispensables. Les seves principals característiques eren:
- L’entrega física: Era capaç de recórrer quilòmetres, realitzant la feina de desgast perquè els jugadors més ofensius poguessin brillar.
- Contundència tàctica: Entenia els espais a la perfecció, aturant els contracops de l’equip contrari gràcies a l’anticipació i a la falta tàctica si calia.
- Fortalesa aèria: Amb 1,83 metres, era un salvavides en les jugades d’estratègia defensives i sempre presentava una amenaça en les accions ofensives a pilota aturada.
Tot i no deixar titulars espectaculars per regats impossibles ni grans gols des de fora de l’àrea, qualsevol entrenador que va tenir-lo a les seves ordres —ja fos Juande Ramos, Víctor Muñoz o Miguel Rubio— va apreciar la solidesa i determinació del seu joc. A Lleida, en concret, es va impregnar del caràcter d’una afició que sempre ha venerat el sacrifici i la honestedat per damunt del virtuosisme buit.
Conclusió
Josep Vicens Simeón Peris va marxar del Lleida de la mateixa manera que jugava: amb silenci institucional, però amb el ple reconeixement d’aquells que van veure i valorar la seva feina. Els quatre anys al Camp d’Esports, que van des de la il·lusió per tornar a Primera Divisió amb el projecte de Juande Ramos fins a les llàgrimes del descens a Segona B el 2001, defineixen perfectament la volatilitat del futbol.
Avui, quan es repassa la dècada dels noranta de la ja desapareguda UE Lleida, la figura de Simeón sobresurt com a sinònim de professionalitat i com un dels fixos a l’eix de la medul·lar en una època que molts aficionats a la Terra Ferma continuen recordant amb nostàlgia i respecte.
