La història del futbol sovint es construeix a través dels noms dels golejadors, però els èxits més sòlids es fonamenten des de la pròpia porteria. Eduardo Navarro Soriano, més conegut en el món del futbol simplement com a Eduardo o Edu Navarro, va ser precisament un d’aquests fonaments. Futbolista espanyol que desenvolupava la seva carrera esportiva a la posició de guardameta, la seva figura va deixar una empremta inesborrable a diversos equips de l’Estat, però molt especialment a la capital del Segrià. Aquest article pretén recordar la seva trajectòria professional, centrant-nos de manera específica en la seva important i exitosa etapa a la Unió Esportiva Lleida, equip amb el qual va assolir l’històric ascens a la Segona Divisió A.
Els Inicis a l’Aragó: La Forja d’un Porter
Nascut a la ciutat de Saragossa el 28 de gener de l’any 1979, Eduardo Navarro va créixer i es va formar al futbol base aragonès. La seva alçada d’1,80 metres li proporcionava una presència notable sota els pals. La seva carrera esportiva va arrancar de manera seriosa en un equip de la seva ciutat natal, l’Stadium Casablanca, durant la temporada 1997-1998.
Ben aviat va fer el salt al futbol de més exigència en fitxar pel C.F. Figueruelas de la Tercera Divisió aragonesa. La seva estada al Figueruelas va ser altament exitosa als inicis; de fet, Navarro va ser una peça fonamental perquè el club assolís l’any 1999 el primer i únic ascens de la seva història a la Segona Divisió B. Això li va permetre debutar professionalment en aquesta categoria de bronze del futbol espanyol durant la temporada 1999-2000, disputant-hi un total de 24 partits i encaixant 37 gols al llarg de la seva estada al club (1998-2001). Malauradament, el Figueruelas no va assolir l’objectiu de la permanència. La temporada següent a Tercera, l’equip va quedar subcampió, però no va aconseguir superar la fase d’ascens.
L’any 2001, Navarro va fer les maletes cap al C.D. Binéfar. Va ser en aquesta etapa quan es va produir el seu primer gran acostament a Lleida. Aquella temporada 2001-2002, el Binéfar i la recentment descendida Unió Esportiva Lleida van coincidir al mateix grup de la Segona Divisió B. Aquells dos enfrontaments entre catalans i aragonesos (amb victòries de l’equip del Segrià per 0-2 i 3-2) tenen un valor històric, ja que es consideren l’últim «derbi de Ponent» disputat en les tres primeres categories del futbol estatal. Curiosament, Eduardo defensava llavors la porteria de l’equip aragonès contra la que, molt aviat, seria la seva futura afició. Amb el Binéfar, Navarro va disputar 36 partits i va rebre 50 gols.
L’Arribada al Camp d’Esports (Temporada 2002-2003)
El camí d’Eduardo i el Lleida es va creuar de forma definitiva a l’inici de la campanya 2002-2003. El jove porter va arribar procedent del C.D. Binéfar per unir-se a la disciplina blava amb una tasca ben definida inicialment: exercir de suplent de l’experimentat Carles Busquets, qui ocupava en aquell moment la porteria lleidatana.
L’oportunitat, però, va trucar a la seva porta de manera precipitada. Al poc temps de començar el campionat de lliga, Busquets va acabar abandonant l’entitat. La situació de l’equip no era la millor, havent tingut un inici nefast amb dues derrotes i un empat en tres jornades, incloent-hi una dura golejada rebuda de 5-0 contra el Mataró. En la quarta jornada, l’entrenador Bonachera va decidir confiar en el saragossà per donar-li l’alternativa com a titular indiscutible a la lliga.
El seu debut oficial defensant la samarreta i l’estadi del Camp d’Esports, on curiosament ja havia trepitjat la gespa el 6 de febrer del 2002 jugant com a visitant, ja s’havia produït dies abans en una competició diferent. Va debutar a la Copa del Rei davant de l’Hèrcules, mantenint la seva porteria a zero amb una victòria per 1-0, malgrat que la derrota en l’anada al Rico Pérez per 3-0 va comportar l’eliminació dels de la Terra Ferma. A partir d’haver pres la titularitat a la jornada 4 de la lliga, Eduardo no va cedir el seu lloc en els 35 partits consecutius restants de la competició regular. Va encaixar un total de 36 gols aquella campanya. L’equip finalment va remuntar el vol i va acabar en una meritòria vuitena posició amb 54 punts, arribant a la darrera jornada del torneig amb certes opcions d’assolir la plaça de play-off, tot i que un enfrontament contra el Reus va esvair aquesta possibilitat.
El Gran Èxit: L’Ascens a Segona Divisió A (2003-2004)
Un cop consolidat com un porter de grans garanties, Eduardo va esdevenir el guardià de la porteria de forma pràcticament inamovible durant els seus primers dos anys al club. Aquest rigor el va convertir en la clau de volta de l’èxit més gran viscut per l’entitat en aquella època.
Els registres històrics i els aficionats lleidatans recorden Eduardo Navarro com el «porter de l’últim ascens» de la Unió Esportiva Lleida a la Segona Divisió A (categoria de plata del futbol espanyol). A la temporada 2003-2004, Navarro va ser una peça absolutament clau d’aquell equip històric, jugant fins a 37 partits a la lliga i rebent tan sols 34 gols. Discret foragitant el perill, segur de reflexos i sempre transmetent ordre als seus companys de defensa, es va establir com un model de gran professional a imitar.
Consolidació i Fi d’Etapa a Lleida (2004-2006)
Després d’haver assolit l’èxit col·lectiu i l’ascens, el guardameta aragonès va poder gaudir i competir amb el club lleidatà a la Segona Divisió A durant dues temporades consecutives addicionals. La temporada 2004-2005 va disputar un total de 23 partits de lliga (on va encaixar 26 gols) i 2 partits de la Copa del Rei.
L’etapa final de la seva vinculació amb l’entitat catalana es va produir la temporada 2005-2006, campanya en la qual la U.E. Lleida militava a la Segona Divisió. Aquell any va estar sota les ordres de l’entrenador Miguel Rubio i amb Miquel Pons a la presidència del club. Durant aquesta darrera temporada, on el Lleida va finalitzar a la 19a posició, Navarro va alternar la porteria amb altres guardametes importants. L’equip comptava amb una plantilla que incloïa el porter David Rangel (qui va jugar 27 partits) i Miguel Martínez, provinent del Zaragoza. Eduardo va fer un total de 11 aparicions a la lliga i 1 aparició a la Copa del Rei (recollint 17 gols en contra en lliga).
Aquell vestidor de la campanya 2005-2006 comptava amb jugadors destacats en totes les seves línies amb els quals el porter aragonès va fer equip, tals com els defensors Txema Alonso, Bruno Saltor, Unai Vergara i Óscar Rubio; els migcampistes Ramón Ros, Diego Carrillo i Juanjo Camacho; i davanters com Nakor Bueno o el conegut golejador croat Mate Bilić, que va assolir la impressionant xifra de 18 gols al llarg de la lliga regular. L’equip fins i tot es va fer amb la victòria del Trofeu Ciutat de Lleida. A nivell comercial i històric, la presència de Navarro al futbol professional va quedar registrada en ser imatge dels populars cromos de la marca Mundicromo a les temporades 2004/05 (on el seu cromo, el número 848, anava compartit amb el defensa Bruno Saltor) i a la 2005/06 (on disposava de cromo individual amb el número 920).
En el global de la seva etapa a Lleida, des de l’any 2002 fins al 2006, Edu Navarro va disputar una destacable xifra de 116 partits en tota mena de competicions. L’afició va trobar en ell un baluard d’integració, respecte i estima, fet encara més encomiable quan es té en compte que compaginava els alts requisits de l’entrenament esportiu d’elit amb els estudis complexos d’Enginyeria Informàtica.
La Trajectòria a Huesca, Numancia i Més Enllà
L’adeu d’Eduardo Navarro al Camp d’Esports el 2006 no va significar, ni de bon tros, el final de la seva brillant carrera sota els pals. A continuació, l’aragonès va recalar a la U.D. Barbastro durant la campanya 2006-2007. En el conjunt del Vero s’hi va fer molt estimar; va jugar-hi 32 partits, i la pròpia afició barbatrina el continua recordant avui dia com un innegable referent humà als vestidors i, històricament, com un dels millors porters de la vida esportiva del club.+1
Posteriorment, la seva enorme capacitat sota pals es va posar al servei de la Sociedad Deportiva Huesca entre els anys 2007 i 2009. En aquesta època daurada a la capital oscense, Navarro va tornar a demostrar la seva vàlua, completant unes 74 aparicions i sent part integrant d’un altre moment feliç a la seva carrera esportiva: va contribuir a l’ascens del Huesca a la Segona Divisió A.
Les grans temporades li van obrir les portes a un històric del futbol de l’interior: el Club Deportivo Numancia de Soria.Navarro va defensar l’escut numantí al llarg de tres intensives temporades, sempre en la categoria de Segona Divisió A (2009-2012). Al llarg de la seva estada a Los Pajaritos, el porter de Saragossa va sumar 79 partits addicionals al seu extens currículum esportiu d’elit. L’any 2012 va fer un últim canvi d’equipatge per unir-se a les files de l’Utebo F.C., equip aragonès on l’any 2014, va prendre la decisió final de retirar-se i posar el punt final a la seva carrera oficial com a guardameta actiu.
L’Entrenador de Porters i la Lluita Final
Lluny de desvincular-se del seu esport estimat després de retirar-se de la gespa, Eduardo Navarro va reconvertir el seu amor pel futbol transmetent els seus extensos coneixements. Va retornar als seus orígens a l’Aragó i va acceptar el repte professional d’enrolar-se al futbol base i a les categories inferiors del Real Zaragoza com a entrenador de porters. Allí, fins que la seva condició física i la malaltia li van permetre exercir amb normalitat, es va ocupar específicament de formar els guardametes del filial zaragocista, el Deportivo Aragón.
La tristesa de la fatalitat es va fer present el 29 de setembre de 2022 a la ciutat que l’havia vist néixer. Aquell dijous d’inicis de tardor, amb només 43 anys, i de manera totalment prematura, Eduardo Navarro Soriano perdia la vida com a conseqüència d’una llarga i dura malaltia que l’havia apartat finalment dels terrenys de joc. L’acompanyava en aquells moments la seva parella, ja que l’esportista estava casat, i els seus dos fills de tan sols 11 i 8 anys d’edat.
L’anunci del seu traspàs va consternar el món de l’esport espanyol. El Real Zaragoza va emetre comunicats oficials des dels seus perfils lloant-lo profundament: «Avui és un dia molt trist per a la família zaragocista. Ha mort el nostre company Eduardo Navarro […] Sempre estaràs als nostres cors, Edu». El C.D. Numancia també va mostrar el seu pesar enviant suport mitjançant les xarxes socials a la família de qui va jugar sota el seu escut en gairebé vuitanta ocasions.De la mateixa manera, la U.D. Barbastro va aprofitar per posar en valor l’empremta perdurable del porter dins i fora de la gespa recordant el seu gran llegat.
El Llegat
La biografia esportiva i humana d’Eduardo Navarro va molt més enllà de les fronteres del temps i les aturades en campionats. Va representar amb fidelitat els valors del treball silenciós, l’esperit de la discreció i el suport constant cap als seus companys en tota mena de situacions i equips, arribant a acumular ascensos importants per a ciutats com Figueruelas, Huesca, i per descomptat, per a la ciutat de Lleida.
Les seves quatre temporades a la U.E. Lleida (amb l’històric ascens del 2004 i els seus 116 partits com a blau), i la seva preparació integral al combinar el rendiment atlètic de la Segona Divisió amb el títol d’enginyeria informàtica, ens donen l’autèntica mesura del «molt bon porter, discret i gran professional» que fou, com bé defineixen les cròniques lleidatanes.
La memòria de qui va ser el «guardià de l’últim ascens» continuarà inalterable entre les pedres del Camp d’Esports, i cada nova promoció que desitgi aconseguir un campionat, sempre trobarà un inspirador innegable a la figura irreemplaçable de l’aragonès Eduardo Navarro.
