Avui fa 10 anys. Sí, avui, 26 de juny de 2026, es compleix exactament una dècada d’un dels capítols més cruels, dramàtics i dolorosos de la història recent del nostre estimat Lleida Esportiu. Deu anys d’aquella calorosa, asfixiant i inoblidable tarda a la Ciudad Deportiva Ramón Cisneros Palacios, on el filial del Sevilla ens va arrabassar de les mans un ascens a Segona Divisió A que ja crèiem tocar amb la punta dels dits. Ha passat tota una dècada, però per a qualsevol seguidor blau que va viure aquella jornada transcendental, ja fos des de la grada andalusa sota un sol de justícia, escoltant la ràdio amb el cor encongit a la seva habitació o mirant la televisió en un bar ple a vessar amb les mans al cap, el record continua sent tan viu i tan punyent com si hagués passat ahir mateix. El futbol, com a motor de les grans emocions humanes, ens va mostrar la seva cara més despètica, deixant una cicatriu que encara supura en el cor del lleidatanisme.
L’escenari d’aquella temporada 2015-2016 era el d’un equip meravellós construït per a l’èxit. Sota la sàvia batuta d’Imanol Idiakez, el Lleida havia forjat una identitat rocosa, competitiva i summament il·lusionant. Després d’una lliga regular espectacular i de deixar pel camí en els extenuants playoffs d’ascens a rivals històrics i de l’entitat del Barakaldo i el Reial Madrid Castilla, només quedava un últim escull per assolir la glòria professional: el Sevilla Atlético. L’anada al Camp d’Esports havia estat una autèntica gerra d’aigua freda. Un solitari gol de Diego González va donar l’avantatge als sevillans (0-1), obligant l’equip de la Terra Ferma a signar una èpica remuntada en territori hostil. Però la feina no estava ni de bon tros acabada, i la fe del vestidor encomanava. Més de 500 aficionats lleidatans es van desplaçar a Sevilla aquell cap de setmana, creuant literalment tota la península ibèrica en autocars i cotxes particulars, amb l’únic objectiu de donar suport als seus herois.
L’Onze Inicial per a la Batalla
Imanol Idiakez sabia perfectament què es jugava i va dissenyar un partit pràcticament perfecte a nivell tàctic. L’onze inicial que va saltar a la gespa aquell 26 de juny de 2016 és recitat de memòria per molts aficionats, com si es tractés d’un exèrcit immortal que anava a la batalla més important de les seves vides.
A la porteria, l’incombustible Iván Crespo, un autèntic mur de contenció i garant de seguretat. En la línia defensiva, una muralla de quatre formada per Òscar Rubio al lateral dret; Pau Bosch i Molo com a parella de centrals inexpugnables; i Arnau Tobella cobrint el carril esquerre. Al centre del camp, la sala de màquines era responsabilitat d’Albistegui i Marc Martínez, acompanyats a les bandes pel talent i la velocitat de Julen Colinas i Urko Arroyo. I en la punta d’atac, la difícil responsabilitat del gol queia sobre les espatlles de Carlos Rodríguez i Òscar Vega. Des de la banqueta, jugadors clau com Toño Vázquez (que entraria al minut 82 per Arnau Tobella), Manu Onwu (al minut 70 per Carlos Rodríguez) i Diego Suárez (al minut 100 per Òscar Vega) esperaven impacients el seu torn.
Un Guió Somiat i el Miratge de l’Ascens
El partit va ser una autèntica demostració de fe, orgull i caràcter. La primera meitat va estar marcada per la tensió típica d’una final i el descans va arribar amb un zero a zero que encara atorgava l’ascens al filial sevillista.
Però la segona part va començar amb el guió somiat. Al minut 46, Julen Colinas va connectar una passada mil·limètrica cap a l’arribada de Carlos Rodríguez. Aquest, internant-se amb determinació, va superar la sortida del porter local José Antonio Caro (Churripi) rematant per sota. Era el 0-1! A partir d’aquell moment, el Lleida va ser manifestament superior, dominant el centre del camp i ofegant la sortida de pilota d’un Sevilla Atlético que semblava fos físicament. Tot i els intents, la pilota no va voler entrar més. Després d’una pròrroga de trenta minuts agònica, el destí ens portava cap als penals.
La Ruleta Russa dels Penals: Agonia als Onze Metres
La tanda de penals va ser un thriller que va paralitzar els nostres cors. El primer a assumir la pressió va ser Marc Martínez, que va anotar el gol que obria la llauna (0-1). El sevillista Cotán va empatar (1-1). El segon llançament va ser de Diego Suárez, fent l’1-2. Llavors, Carlos Fernández, el davanter estrella del Sevilla Atlético, va enviar la pilota fora. El Lleida es posava en clar avantatge.
Però la sort va girar-nos l’esquena en el tercer llançament. El gran capità, Pau Bosch, va veure com la seva rematada trobava l’estirada providencial de Churripi Caro. L’empat a dos va pujar després del gol implacable de Bernardo. En el quart torn, Albistegui no va fallar, clavant el 2-3. El filial andalús va tornar a empatar (3-3). En el cinquè i definitiu penal, Manu Onwu va anotar el quart per al Lleida. Estàvem a una aturada d’Iván Crespo de pujar a Segona, però el Sevilla no va tremolar i va forçar la mort sobtada.
El Desenllaç Fatal i les Seves Conseqüències
Era el sisè llançament del Lleida. El pes va recaure en un jugador insígnia: Òscar Rubio. El lateral va decidir xutar a trencar, però el seu llançament es va estavellar amb violència contra el travesser. El Lleida havia perdonat. Va ser el mateix porter del filial, José Antonio Caro, l’escollit per executar la pena màxima de la victòria. Caro va enganyar Iván Crespo i va marcar el penal decisiu que certificava l’ascens del Sevilla Atlético.
Les conseqüències d’aquella dolorosíssima derrota van ser devastadores. L’equip va caure literalment trencat sobre la gespa. Però el veritable malson tot just acabava de començar. Pujar hauria suposat una injecció monetària vital. Al quedar-se estancats a Segona B, l’equip meravellós es va desfer; estrelles com Crespo, Marc Martínez o Colinas van abandonar el club. Aquell ascens frustrat va engegar una espiral descendent de problemes financers i tensions directives que gairebé fan desaparèixer el club pocs anys més tard.
Un Record Viu i una Fe Inquebrantable
Avui no celebrem res, però sí que rememorem l’esforç. És un dia per reflexionar sobre com de cruel pot ser el futbol, recordant que vam estar a tan sols una aturada d’Iván Crespo o uns escassos centímetres d’aquell llançament al travesser d’Òscar Rubio de ser equip de Segona A. Però l’orgull de veure el grup d’Imanol Idiakez deixar-se la pell roman intacte. Mai oblidarem la precisió heroica de Marc Martínez, Diego Suárez, Albistegui i Manu Onwu en els seus llançaments, ni la valentia i l’amor per l’escut de Pau Bosch i Òscar Rubio.
El destí, com la pilota, dóna moltes voltes i li’n deu una de molt grossa al nostre Lleida. Mentrestant, seguim lluitant convençuts que algun dia el déu del futbol ens retornarà la justícia poètica i la felicitat que fa precisament una dècada ens va prendre de les mans a Sevilla. Sempre Lleida!
